Sobre les Bases per a una Llei d’Educació Catalana i la vaga convocada en contra.

La Conselleria ha comès dues errades: presentar unes bases per a la redacció d’una llei quan ja té, de fet. redactat un text articulat i, segona, donar-li el nom molt general “d’educació”. En el mateix text de les bases es diu que “els objectius són, doncs, més de naturalesa estructural que pedagògica i es focalitzen bàsicament en els centres educatius..” i també “vol ser una llei instrumental que organitzi l’ús eficient dels recursos per facilitar un treball més eficaç dels alumnes i dels professors” . Per tant els noms, per exemple, de llei de centres o llei d’organització de centres, haurien estat menys conflictius i ambigus.

És ambigua la definició d’oferta mixta dels serveis educatius per al concepte de servei públic d’educació català que va inaugurar el Pacte Nacional d’Educació. La “possibilitat d’agrupar centres de diferents nivells sota una mateixa direcció i de crear-los com a entitats úniques amb un projecte educatiu comú”, pot ajudar a concretar i donar forma a una tasca que, en general, ja es fa en la coordinació entre primària i secundària.

Els sindicats fan servir que a les bases es diu que “la Llei obrirà la possibilitat de formes de gestió indirecta de centres creats per l’Administració de la Generalitat”, per alertar contra la privatització de l’ensenyament que promouria aquesta llei. Essent possible l’objecte d’aquest temor, també és possible imaginar fórmules en què la col·laboració entre famílies i professionals realment compromesos amb l’educació i formació dels ciutadans del país, promoguin la gestió de centres de titularitat pública a partir d’un projecte educatiu específic, en el marc de la legislació educativa.

Una altra de les fórmules, que sí contemplen les bases per a la llei, és la de la gestió municipal. Alguns sindicats també han expressat les seves reserves a aquesta possibilitat. Unes i altres, si responen a projectes elaborats amb voluntat d’innovació en l’àmbit de l’ensenyament, no s’haurien de contemplar, en si mateixes, com a cap perill per a la existència d’una escola pública.

Això no ha d’eximir-nos d’exigir coherència amb una concepció oberta de l’autonomia “que prevegi la capacitat de decidir de cada centre educatiu, sobre els aspectes pedagògics, organitzatius, de gestió, econòmics i de recursos humans”. Tot seguit en el text de les base es deixa ben clar que “la llei determinarà amb precisió l’abast, el contingut i les regles de l’exercici de l’autonomia en la gestió dels centres educatius”. Caldrà, doncs, també respondre a una exigència social com és que cal l’avaluació dels processos i dels resultats.

Les bases obvien alguns aspectes que haurien quedat definits com a objectius en el Pacte Nacional per a l’Educació: no hi ha referències concretes a les famílies ni tampoc a les seves organitzacions (AMPA’s), a la seva participació en els òrgans de gestió dels centres, no queda ben delimitada en quina forma es plantejarà la gestió, si es dona, dels ajuntaments. El servei públic ha d’estar fonamentat en un grau molt alt de la qualitat que no es pot basar en una ambigu sistema mixt de provisió. S’han de buscar fórmules per evitar la concentració d’alumnat nou vingut o bé amb necessitats educatives específiques en els centres públics. És imprescindible detallar el paper de les tutories, especialment a secundària i s’ha de tendir a una considerable reducció de les ràtios actuals i a la incorporació de més i diferents perfils professionals als centres.

Tanmateix, en un procés democràtic cal esperar el desenvolupament de les funcions dels representants polítics en el Parlament, àmbit en el qual se substanciarà, finalment, o no, la proposta de llei.

Mentrestant potser cal participar en els diferents fòrums de debat que puguin ajudar a construir un corpus d’argumentació per a les diferents forces polítiques que hauran de decidir respecte de la viabilitat o no d’aquesta proposta de llei i, abans que tot això hagi pres forma, estalviar-nos, tots, de tensar les relacions entre els diferents sectors de la comunitat educativa.