Un cop la vaga és acabada...

Reflexions l’endemà de la vaga de 14 de febrer de 2008

Davant de situacions molt oposades la passió ens porta a defensar afirmacions excessivament categòriques i, massa vegades, sense cap mena de justificació i/o molt allunyades de la realitat. Intentaré demostrar la hipòtesis que la vaga convocada pels sindicats de l’ensenyament de Catalunya no es justifica en allò que diuen els convocants que la justifica. Això en absolut qüestiona el dret de qualsevol ciutadà a convocar una vaga, ni tampoc el dret a no haver-ne de justificar de cap manera les raons.

Primer intentaré dibuixar la cronologia dels fets que han portat a la situació objecte d’aquest article. Segon, intentaré explicar la legitimitat del govern de la Generalitat per a proposar un text per a justificar o explicar una proposta de llei. En tercer lloc pretenc fer una lectura dels documents que, segons el govern, el comprometen en la presentació d’una proposta de llei d’educació per a Catalunya. I també, la lectura d’un document del MUCE, en el qual també es tracten qüestions que han estat motiu de debat en relació a les Bases per a la LEC. I, quart i final, una anàlisi comparativa de la interpretació que uns i altres sectors de la societat han fet de tot el text de les Bases per a la LEC o d’alguna de les seves parts.
    1.  Cronologia dels fets.
    2.  Legitimitat del govern per a proposar un text i un avantprojecte de llei.
    3.  El Pacte Nacional per a l’Educació. Un compromís amb l’educació.
    4.  Les lectures de les Bases per a la llei d’educació de Catalunya.

 

    1.    Cronologia dels fets:

    Un ball de lleis.- Segurament la intenció de cada nou govern de realitzar la reforma educativa hagi estat un dels pitjors estimulants, per no dir un dels més grans frens, per aconseguir una comunió estratègica entre els diferents sectors de la comunitat educativa i, sobre tot, entre els professionals de l’educació i les administracions educatives.

Quan encara no s’havia pogut analitzar els resultats del desplegament de la LOGSE ( i lleis col·laterals), el Partit Popular va llençar a la comunitat educativa a una nova confrontació amb la LOCE (Llei orgànica de qualitat educativa, en les seves sigles originals en castellà). El govern del PP no té temps material de desplegar la seva llei que ens hauria portat a una qualitat mai somniada. I arriba el PSOE que decideix no aplicar la llei dels populars, però tampoc la deroga en tot el seu articulat. Algunes de les qüestions inventades pels populars (nou sistema de selecció de la direcció dels centres docents, una nova composició, ambigua, i definició de competències dels consells escolars de centre...) apareixeran en l’articulat de la LOE (Llei orgànica d’educació) amb els mateixos continguts i imperatius que havien dissenyat els conservadors.

A Catalunya, a més, una veritable confusió un any darrera l’altre amb els decrets de preinscripció i matriculació, entre altres raons arrel de les variacions en la concepció del calendari escolar.

Un canvi extraordinari en l’escenari polític català.- Després de més de vint anys governant els conservadors, de les eleccions de 2003 sorgeix una majoria de progrés constituïda per tres partits d’esquerra: PSC, ERC i IC- Verds (1).

Els tres partits havien coincidit notablement en els seus programes electorals en el tema de l’educació, en allò que hauria de definir-ne el sistema: entenent l’educació com un element clau per a les polítiques de cohesió i com un instrument bàsic per a la igualtat d’oportunitats (IC-Verds parlava de l’educació com a garantia i compensació de desigualats), la centralitat de l’escola pública (PSC) o de l’ensenyament públic com a servei fonamental i vertebrador del sistema.

L’augment d’hores lectives era comú: implantació d’una hora diària més de classe en educació primària (2) (PSC) o incrementar una hora complementària per a l’alumnat dels centres públics de l’educació primària (ERC). Els tres partits anunciaven un compromís amb les famílies per fomentar  l’associacionisme educatiu, promocionant la formació per a la participació, etc. i (ERC) proposà obrir un procés de diàleg social que conflueixi en la consecució d’un pacte nacional per a l’educació.

Pel que fa a la distribució de competències, fer més pròxima l’administració educativa, atorgant un protagonisme creixent als ajuntaments (PSC), traspassar a les administracions locals el procediment d’admissió d’alumnes, traspassar als ajuntaments competències en el cicle d’educació infantil, educació per a adults, en beques i ajuts per a material, transport i menjador escolar (ERC) i, des d’ICV, dotar de més competències de gestió i planificació, amb els recursos corresponents, l’administració local. En el pacte del Tinell es va substanciar el compromís d’incrementar el paper dels ajuntaments en política educativa, des de la perspectiva de la corresponsabilitat, la cooperació i la cogestió.

S’haurien creat, doncs, unes expectatives extraordinàries davant d’un canvi tant important en la concepció de l’ensenyament. Els conflictes o desavinences polítiques posteriors, segurament, farien que aquelles expectatives se n’anessin en orris. I en l’àmbit estrictament pragmàtic es produeix un fet que moltes vegades sembla que s’hagi volgut amagar o obviar: el Departament d’ensenyament, en mans d’ERC nodrirà una part de la seva estructura amb professionals provinents del món sindical, concretament de USTEC. El mateix primer conseller del ram n’és un exemple. Així, dels sindicalistes que formen el cartell electoral de 2002 a Barcelona, sortiran: un diputat per ERC, el responsable d’arts Plàstiques el Departament, l’assessor de la Consellera Marta Cid per a la sisena hora, el subdirector general de centres, l’assessor de la consellera per al Pacte Nacional per a l’educació, l’assessor LIC del Departament, l’assessora del Pla de coeducació del Departament, el subdirector de Relacions Laborals....

Això comportarà un situació extraordinària en el món sindical: USTEC es mostrarà com a sindicat d’oposició al mateix temps que haurà fornit de quadres llocs entremitjos del Departament d’ensenyament. Però els esdeveniments polítics i socials, més enllà de la situació en l’àmbit educatiu, portaran a sotracs molt importants en l’estructura del govern de la Generalitat. Finalment ERC serà marginada del tripartit i la situació no es recompondrà, des d’aquesta perspectiva de coalicions, fins el segon tripartit sorgit de les eleccions de 2006. Però aleshores el Departament d’Educació correspondrà al PSC.

Quedarà per a posteriors investigacions esbrinar quins efectes hagi pogut produir tota aquesta situació en les relacions intersindicals i entre el govern i els sindicats, especialment els sindicats corporatius. Després de la vaga del 14 de febrer La Vanguardia titula un article amb una entradeta que diu que ERC es debat entre la lleialtat al Govern i als sindicats. Maragall i Puigcercós s’esbatussen per la vaga de professors (3).

Eleccions sindicals. Resultats i anàlisi.-

            

CCOO ha anat perdent vots en les dues darreres eleccions sindicals des de 1998. En canvi USTEC hauria anat augmentant-los d’una manera sistemàtica i sense estridències. I, finalment, ASPEPC-SPS (4) hauria ressorgit amb notorietat a les eleccions de 2006.

CCOO (Informa, de gener de 2007) (5) considera que “un dels elements més preocupants en els resultats electorals és la creixent tendència a l’abstenció.” (...) i que “els resultats no han estat bons” . El sindicat es mostra convençut que algunes de les millores que han obtingut en els darrers quatre anys no han estat prou visualitzades; i es pregunta quina és la raó: “un alt nivell de malestar entre el personal docent persisteix malgrat la millora objectiva en les condicions laborals. A CCOO entenem l’avís del professorat i actuarem amb rapidesa.” (Informa, de gener de 2007)

Per explicar el malestar del professorat es parla de la manca de sintonia entre el que pensen i volen els professionals de l’educació i els sindicats del sector: “possiblement hem caminat en els darrers anys per camins paral·lels als centres però amb pocs punts de trobada (6)'. I en un altre apartat es qüestiona el model mateix de representació: “un model de representació massa retirat del centre, també s’afegeix a un format de representació que resulta carregós, penalitzador pel professorat, allunyat de la realitat del territori i centres de treball”. (Informa, de gener de 2007).

Els sindicats, la funció principal dels quals ve definida per la seva pròpia identitat sindical: la defensa dels interessos dels seus afiliats i, si és el cas, del grup de referència que representi el sector dels professionals del seu àmbit de competències, actuen amb estratègies polítiques més enllà de la seva activitat identificadora com a sindicats. Així queda clar que no serà el mateix comportament polític el d’un sindicat de classe (CCOO, UGT, CGT...) que el dels sindicats corporativistes (USTEC, ASPEPC-SPS, AMES...). Per això, quan la tàctica immediata no exigeix un compromís d’unitat, CCOO pot dir que “tot i sabedors des de el primer dia que el sindicat USTEC desenvolupa l’estratègia d’estar en els dos marges del riu: governant amb el Departament i alhora fent de sindicat d’oposició, hem liderat tots els processos de negociació i hem patit tot el desgast en solitari.(...) Ja n’hi ha prou de sindicats d’oposició que no van més enllà de crear plataformes reivindicatives i processos de negociació per dir no a tot i que siguin els sindicats `responsables' que posin la galta per rebre el desgast i les garrotades quan vinguin mal dades”. (Informa, de gener de 2007)

Certament la queixa de CCOO és dolguda, i segurament encara més perquè es fa intentant explicar-se com aquests sindicats d’oposició/plataformes han augmentat considerablement els seus resultats, passant-los davant.

 

     2.      La legitimitat del govern per a proposar lleis i les limitacions del  govern en l’àmbit de l’educació.

     L’Estatut d’Autonomia de Catalunya estableix en l’article 62.1 que la iniciativa legislativa correspon als diputats, als grups parlamentaris i al Govern.

També, d’acord amb allò que estableixin les lleis de Catalunya als ciutadans, mitjançant la iniciativa popular. Així, doncs, no hi ha cap novetat en el fet que el Govern proposi una llei d’educació a la societat catalana, llei que haurà de seguir els tràmits ordinaris: informe, no vinculant, però si preceptiu, del Consell escolar de Catalunya i posterior tramitació parlamentaria. Seran els representants de la sobirania del poble català els qui, finalment, aprovaran o no el text articulat que el govern sotmeti a la seva consideració.

Però més enllà de la legitimitat, el Govern també té <<obligacions>>. L’article 44 de l’Estatut diu que els poders públics han de garantir la qualitat del sistema d’ensenyament, que han de promoure i han d’impulsar la implicació i la participació de la família en l’educació dels fills i filles.

I d’altra banda, en l’article 21 es defineixen un seguit de drets que, evidentment, el govern ha de contemplar: totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat. La Generalitat ha d’establir un model educatiu d’interès públic que garanteixi aquests drets. I també estableix que els centres docents privats poden ésser sostinguts amb fons públics d’acord amb el que determinen les lleis, I que els membres de la comunitat educativa tenen dret a participar en els assumptes escolars en els termes que estableixen les lleis.

I, finalment, l’article 131 detalla la distribució de competències; exclusives per la regulació dels òrgans de participació i consulta dels sectors afectats en la programació de l’ensenyament, en la creació, el desenvolupament organitzatiu i el règim dels centres públics, en la formació permanent i el perfeccionament del personal docent i l’aprovació de directrius d’actuació en matèria de recursos humans.

I competències compartides en la programació de l’ensenyament, la seva definició i l’avaluació general del sistema educatiu, en l’ordenació del sector de l’ensenyament i de l’activitat docent i educativa, els requisits i les condicions dels centres docents i educatius, en l’organització dels centres públics i dels privats sostinguts amb fons públics i en la participació de la comunitat educativa en el control i la gestió dels centres docents públics i dels privats sostinguts amb fons públics.

De tot això es pot deduir, entre moltes altres coses, que la Generalitat té algunes limitacions fonamentades en la qualificació de llei de bases que puguin tenir alguns articles de les lleis d’àmbit de l’ensenyament espanyoles, avui en concret la LOE, la Llei Orgànica d’Educació. Per tant, en molts aspectes la capacitat legislativa del Govern de la Generalitat queda convertida en la capacitat o obligació de dissenyar per al seu àmbit territorial el desplegament de la llei estatal.

Per tant, el Govern està legitimat per a presentar un projecte de llei a aprovació al Parlament de Catalunya. Però, també cal deixar ben clar, que el Govern de la Generalitat està limitat, en alguns aspectes, per allò que ja ha definit, avui, la LOE.

               3    Dos documents:  a) Un compromís amb l’educació, i  b) El Pacte Nacional per a l’Educació

          a ) El mes de gener de 2005, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE) (7) va publicar “Un compromís per l’educació a Catalunya. Proposta de línies prioritàries d’intervenció per al canvi educatiu”. Aquest document, doncs, va néixer un any bans que es firmés el Pacte Nacional per a l’Educació. En faig l’extracció d’alguns paràgrafs, que entenc relacionats amb els arguments adduïts per convocar la vaga del 14 de febrer i que contrastarem més tard amb el text de les Bases per a una Llei d’Educació de Catalunya.

El MUCE diu haver reflexionat sobre diversos aspectes per tal d’arribar a acords sobre quins són els aspectes bàsics de política educativa a desenvolupar els propers mesos, quines són les prioritats i quins criteris caldria tenir en compte a l’hora d’abordar els canvis i les millores que l’educació necessita. (1. Presentació).

Es proposa un model educatiu (pàgina 9) que salvaguardi les millores assolides en el marc de la LOGSE i plantegi l’aprofundiment en els seus principis educatius, que sigui flexible per donar resposta al context concret de cada centre i el seu entorn (8). (2. Model de sistema educatiu).

Respecte de l’organització del sistema educatiu cal tenir en compte que venim d’una organització fortament centralista i uniformista que no ens satisfà.(pàgina 11). S’afirma que la Generalitat, com a administració responsable ha de generar processos de descentralització educativa basats en el principi de subsidiarietat i en l’acord i el consens. Els municipis, les mancomunitats municipals o els consells comarcal podran assumir competències educatives.

L’autonomia dels centres educatius és un dels aspectes clau del model organitzatiu que proposem. Aquesta autonomia s’ha de basar en quatre principis claus:
     • Recursos bàsics per a tothom i específics adaptats a les necessitats de  cada centre i del seu projecte.
     • Control social de la gestió.
     Les zones educatives 0-18 seran la concreció en el territori del desenvolupament de l’autonomia educativa que proposem. Zones educatives que es defineixen per un projecte educatiu compartit que implica coordinació de projectes pedagògics i una gestió col·lectiva de recursos. I també, uns òrgans de gestió i participació que garanteixin el projecte. I també i molt important, es recalca que la seva funció (dels equips directius) ha de ser la de gestionar el projecte educatiu. La seva elecció ha de ser democràtica, amb la participació de tots els sectors de la comunitat educativa del seu àmbit corresponent.

Els canvis i millores en el model i en el seu sistema educatiu requereixen una reforma en profunditat de la mateixa administració educativa per tal que pugui garantir un funcionament democràtic, transparent, participatiu, descentralitzat i proper a la ciutadania i al territori. S’ha de garantir estructures més obertes i flexibles, basades en els principis de subsidiarietat i proximitat, de manera que l’educació sigui a càrrec de l’Administració amb capacitat  d’actuació més propera als seus beneficiaris directes. (3. Organització del sistema educatiu).

El sistema d’accés a la docència ha d’estar vinculat al lloc de treball educatiu al qual s’opti. La configuració de l’equip docent s’ha de fer en funció de les tasques generals, de les característiques i necessitats específiques dels centres i del propi projecte educatiu.

La millora de les condicions de treball passa, entre altres coses, per una dotació de recursos en funció del projecte de centre. (9)   (4.Professionals de l’educació.)

Finalment el recursos i la inversió pública haurà de tenir en compte criteris com 

     -         la definició de models descentralitzats de repartiment, amb criteris  flexibles, que tinguin en compte les necessitats de cada territori.
     -         la quantitat i els tipus de recursos s’han d’adequar als projectes de  cada zona i la seva gestió ha de dependre en gran mesura dels   òrgans de govern d’aquestes zones.
     -        prioritzar de les zones, col·lectius i persones amb menys possibilitats  de partida o amb risc d’exclusió. (7. Recursos).

b) Un any més tard algunes de les organitzacions membres del MUCE firmaven, amb altres organitzacions socials, el Pacte Nacional per a l’Educació (10). Pel que ara ens importa sí que cal esmentar que USTEC no va firmar el PNE.

Els firmants del PNE estableixen, en la introducció del document, que caldrà resoldre les disfuncions que pot generar la doble xarxa d’oferta educativa, promoure noves formes d’organització dels centres docents i incorporar elements d’estímul a la carrera professional dels docents.

El Govern i els agents socials signants coincideixen a assenyalar que el desplegament de la nova llei catalana d’educació haurà de basar-se, entre altres, en els aspectes següents:
     -        ...afavorint la concreció successiva de projectes educatius territorials i de projectes educatius de centre, fidels tant ...(....) com a les  necessitats i característiques dels respectius territoris i comunitats educatives.
     -         el desenvolupament de l’exercici democràtic i responsable de  l’autonomia de centre.
     -         una planificació de les necessitats educatives territorialment  equilibrada i que emmarqui en el servei educatiu d’interès públic la totalitat de centres sostinguts amb fons públics...
     -         l’acostament de les decisions al territori i als ciutadans, impulsant la descentralització i la coresponsabilització dels ajuntaments, d’acord  amb els principis de subsidiarietat i autonomia municipal.

El Govern i els agents socials signants reconeixen que el nostre sistema és la concurrència, juntament amb els centres públics, d’una xarxa de  centres de titularitat privada que, acollits al règim de concert, han  demostrat una inequívoca voluntat social en la prestació del servei educatiu (11). Aquests centres privats, a més, aporten al nostre sistema una  dilatada trajectòria i un destacat nivell de pluralisme idiversitat.

Seguidament es recorda la necessitat de cooperació per uns objectius  compartits i la corresponent corresponsabilitat respectant la naturalesa jurídica de les diverses institucions que presenten el servei.

La planificació escolar haurà d’integrar l’oferta de llocs escolars gratuïts,  ja sigui en centres públics com en centres privats concertats, de tal manera  que atengui a una distribució adequada i equilibrada de l’alumnat amb  necessitats educatives específiques i faciliti la integració de la població  procedent de la immigració i que, alhora, tingui en compte el dret de les   famílies per triar el tipus de formació que desitgen per als seus fills i filles.

S’acorda el compromís que el caràcter específic de cada centre  garanteixi que la seva acció educativa pugui ser vàlida, per un costat, a  qualsevol família, en el respecte a la lliure elecció d’escola, i per un altre, a  qualsevol alumne/a, sense que en cap cas es produeixi cap tipus de  selecció de l’alumnat. (III. El servei públic educatiu).

Hi ha coincidència en assenyalar la necessitat de promoure un procés de progressiva descentralització de l’Administració educativa sota els principis de subsidiarietat i autonomia municipal, amb la finalitat de situar els serveis a l’alumnat i a les famílies en un marc de proximitat a la ciutadania en què  els ajuntaments esdevinguin administració educativa. Però també es deixa ben clar que és competència exclusiva del departament d’Educació la  definició de les polítiques i la gestió del seu personal. (Pàgina 32).

Acceptat que l’actual configuració de la funció pública docent ha de  poder adequar-se a les competències que en matèria educativa té la  Generalitat, es promourà que la legislació de l’Estat en matèria de funció pública docent reguli els seus aspectes bàsics, deixant així un ampli marge per a un posterior desplegament normatiu propi de la Generalitat de Catalunya en aquesta matèria. (Pàgina 40).
         L’autonomia de centre al PNE:
     -        amb una major autonomia dels centres es pretén superar la minuciositat de les normes i trobar respostes més flexibles i adequades a uns contextos cada vegada més complexos i poder atendre les noves demandes de l’entorn escolar.
     -        ... vetllar perquè la diferenciació dels centres a conseqüència de l’exercici de l’autonomia serveixi per a la millora educativa del conjunt de la població escolar i per evitar riscos d’exclusió.
     -        l’impuls de l’autonomia dels centres requereix una millora general dels recursos que aquests disposen i, alhora, aportacions diferenciades que els permetin....
     -        l’autonomia de centre ha de poder ser desenvolupada per la totalitat de centres públics a través de plans específics...
     -         el Govern inclourà en el projecte de llei catalana d’educació el reconeixement de l’autonomia dels centres docents públics i el  marc normatiu que empari el seu exercici participatiu i responsable...
     -        .. el Departament preveurà els requisits necessaris perquè els centres públics puguin adaptar i elaborar una organització del currículum  d’acord amb la seva realitat...

  -        Govern i agents socials consideren que l’impuls de l’autonomia requereix també reforçar determinats aspectes de la vida dels centres  com són: el funcionament democràtic dels òrgans de gestió i  dotar-los de capacitat decisòria en tot allò que tingui relació amb fórmules organitzatives del centre; la capacitació dels equips  directius i dels càrrecs de coordinació amb una formació específica amb la finalitat que puguin liderar projectes pedagògics duradors.

El departament d’Educació elaborarà d’acord amb els agents socials nous reglaments orgànics de centre. Aquesta normativa ha de recollir, entre altres qüestions, la possibilitat que els centres puguin establir el nombre i la definició d’una part dels càrrecs de gestió d’acord amb les seves necessitats
específiques i amb els objectius plantejats en els seus projectes educatius i de direcció.

La consolidació dels projectes educatius dels centres públics requereix millorar els actuals sistemes de provisió i la seva eficàcia (...) i permetin als centres públics intervenir en la definició dels perfils professionals (..) així com participar en els mecanismes de definició de les plantilles. La provisió de llocs de treball singulars no ha de poder suposar el desplaçament de funcionaris que tinguin un lloc de treball definitiu en el centre.

Fins aquí, doncs, els acords del Pacte Nacional per a l’Educació del 20 de març de 2006. Acords que, per allò que ara ens ocupa, no varen signar la USTEC ni l’ASPEPC-SPS.

 

     4 Les Bases per la Llei d’Educació de Catalunya.

Hem intentat, fins aquí, dibuixar el marc pactat entre el Govern de la Generalitat i els agents socials per una banda, i la perspectiva al respecte dels agents socials emmacats en el Marc unitari de la comunitat educativa. La primera constatació és que alguns agents socials membres del MUCE no han firmat el PNE.

Ara, doncs, agafarem els arguments principals (més publicitats, almenys) dels convocants de la vaga per tal d’evidenciar la interpretació que cadascú n’ha fet. En alguns casos quedarà evident la proximitat del text de les bases, que es fa servir com a argument, amb paràgrafs del document firmat pel MUCE el 2005, abans extractat. (Veure especialment pàgines 6 i 7: salvaguardar les millores de la LOGSE, els municipis podran assumir competències educatives, l’autonomia dels centres és un dels aspectes del model que proposem amb recursos adaptats a les necessitats de cada centre, estructures més obertes i flexibles, administració amb capacitat d’actuació més propera als seus beneficiaris directes, l’equip docent s’ha de fer en funció de les tasques generals, de les característiques i necessitats específiques dels centres i del propi projecte educatiu, dotació de recursos en funció del projecte del centre, models descentralitzats, criteris flexibles que tinguin en compte les necessitats específiques de cada territori, projectes de zona...).

Els sindicats USTEC-STE’s, CCOO, ASPEPC-SPS, FETE-UGT i CGT convoquen una concentració de delegats oberta al professorat pel dijous 29 de novembre “per mostrar el nostre rebuig als continguts del document de bases de la llei d’educació de Catalunya”. En el full de convocatòria es diu que la millora de l’educació pública no passa per la reorganització empresarial de les escoles ni per la lògica del mercat, i que la Llei obre noves vies de privatització de l’educació, i que aposta per la desregularització de les relacions laborals del professorat. (D1)(12).

USTEC el dimecres 28 de novembre envia la convocatòria de concentració als centres educatius a través de “llista”barcelona@sindicat.net amb un text molt més reduït: “NO A LA PRIVATITZACIÓ DE L’ENSENYAMENT PÚBLIC !” (D3)

En la convocatòria de vaga pel 14 de febrer dels mateixos sindicats s’insisteix en els mateixos arguments amb un encapçalament que diu que “no volem aquesta llei”. (D2)

En un document fet arribar (des dels sindicats) als centres (13) com a proposta de carta per informar de la vaga a les famílies, en canvi, el text de reivindicació és molt més extens (10 punts): 1. No volem un sistema educatiu que segregui l’alumnat pel seu origen socioeconòmic. 2. Volem una inversió del 6% del PIB en educació com a mínim. 3. Volem més places públiques 0-3 i de formació per a persones adultes. 4. Volem suports educatius a les famílies. 5. No volem la gestió privada dels centres públics. 6. Volem una direcció dels centres basada en la participació, la capacitació, el treball en equip, els estímuls professionals i lideratge compartit. 7. Volem un increment del nombre de professionals que treballen als centres per poder rebaixar les ràtios i donar atenció més personalitzada als alumnes. 8. No volem la desregulació de les condicions laborals dels treballadors de l’educació ni la selecció del professorat per part de les direccions dels centres públics. 9, No volem condicions laborals diferents per a treballadors que fan la mateixa feina, i 10 Volem el reconeixement social i econòmic de la tasca docent. I es diu que “el professorat d’aquest centre farà vaga .. per demanar la retirada de les Bases, ja que considerem que aquesta proposta no desenvolupa ni concreta mesures per millorar la cohesió social, per compensar les diferències socioeconòmiques i culturals i per tant, per avançar en la configuració d’un servei públic educatiu amb equitat i qualitat...”. (D4).

En un full convocant a la vaga (Una llei contra l’ensenyament públic. No a la privatització) es detalla “per què no volem aquesta llei” : obre les vies a la privatització i fa possible que els centres públics puguin ser gestionats per entitats privades, permet que les direccions puguin seleccionar tot el professorat, individualitza les condicions de treball en detriment de la negociació col·lectiva (14), obre vies per traspassar la gestió dels ensenyaments no universitaris als ajuntaments.... (D 12)

Quan es parla de llei on s’hauria de parlar, si de cas, de proposta.- El full número 89, de novembre d’USTEC porta per títol “Primera valoració: Llei d’Educació de Catalunya”. El full, després de consideracions que asseguren que “aquestes mesures no són pas les més apropiades per aconseguir els objectius que la llei es planteja..” o que "el concepte d’autonomia significa competitivitat" o que el model obre vies de competència entre el professorat, acaba “en definitiva, és una llei que perjudica directament l’ensenyament públic...”. (D5)

Rosa Canyadell, portantveu d’USTEC (15) diu que les bases de la llei apunten al model neoliberal que surt de recomanacions del Banc Mundial, de la Organització Mundial del Comerç, dels acords de Lisboa i que aquestes mesures són les que ja s’han implantat a EEUU, que a Xile van començar amb Pinochet i a Anglaterra amb resultats més que dubtosos. Quan l’entrevistador li demana si arribaran les empreses als col·legis i instituts, contesta que “no hay una previsión de que sea pasado mañana, entre otras cosas no hay tantas empresas que les interese”. (D6).

També és interessant la lectura del comunicat de premsa d’USTEC del 6 de febrer. Es diu que “és veritat que el Conseller ens va convocar a una reunió abans de fer públiques aquestes Bases, però en la reunió només se’ns va informar que presentaria les Bases, i no pas sobre el seu contingut.” (16)

El Consell escolar de Catalunya (amb representació de tots els sectors de la comunitat educativa) no és un òrgan de negociació, sinó de consulta, es diu en el mateix comunicat. Això vol dir, doncs, que en el Consell escolar de Catalunya USTEC també va participar en l’estudi de les Bases per a l’elaboració del posterior informe preceptiu, bé que no vinculant. (D7)

El butlletí número 218 d’UGT afirma que la proposta de llei posa en perill la cohesió social (D8) i el següent, el 219 (gener/febrer 2008) diu que la proposta de llei significa la pèrdua de drets laborals i socials, posa l’educació sota les lleis del mercat, privatitza, defineix les direccions dels centres en
termes empresarials i desregula les condicions laborals. (D9).

CCOO (informa de novembre 2007) primer especifica que “el govern pretén modificar condicions de treball, vol regular la formació inicial, la formació permanent, vol crear cossos propis, tocar el sistema d’accés, la provisió de llocs de treball, la carrera professional, l’avaluació de l’exercici docent, la `professionalització de la funció directiva. Les condicions de treball han de negociar-se amb els representants dels treballadors de l’educació.” (D10).

ASPEPC-SPS deplora l’hermetisme d’un govern que anuncia una llei de país “sense haver comptat per a res amb els màxims implicats en el tema: els docents catalans. Anem cap a un desmantellament de la xarxa pública remetent-la a meres funcions assistencials, deixant l’excel·lència acadèmica només per a la privada. Una llei catalana no pot basar-se en una bufonada intel·lectual i un frau social com el Pacte Nacional per a l’Educació..”.

La delegada sindical a Osona d’ASPEPC-STS entén que “La solució als problemes de l’ensenyament a Catalunya passa, doncs, segons el conseller Maragall, per la privatització, la competitivitat i la fi dels professors com a funcionaris amb un lloc de treball fix.” (17) 

En un comunicat de 13 de gener, per què anem a la vaga?, que acaba dient que “estem farts de xerrameca, pseudopedagogia buida, però plena a les butxaques d’alguns; de pallassades educatives amb pretensions de veritat sacrosantes; d’haver d’aguantar i aplicar dia a dia bajanades i grotescos rituals que tothom sap que no serveixen per a res.. anem a la vaga”, ASPEPC afirma que l’autonomia de centres no és cap millora, es mostra en contra del reforçament de l’autoritat dels directors, diu que la llei sotmet els professorat de la pública al règim laboral de la privada, reclama la promoció de la cultura de l’esforç, afirma que la causa fonamental del deteriorament de l sistema educatiu ha estat per les politiques derivades de la LOGSE.... (D11)

Curiosament, el 17 de desembre CCOO i UGT publiquen un document (només signat per aquests dos sindicats, firmants del Pacte Nacional d’Educació) en el qual es fan referències, ara sí, explícites al PNE i proposen a totes les entitats que el van signar redactar un manifest conjunt per exigir el compliment del PNE i la retirada de qualsevol proposta que no en respecti l’esperit i la lletra. En aquest document es fan consideracions concretes respecte als continguts (però també a possibles absències) de les bases presentades per la conselleria. Es fa una distinció entre les entitats que van signar el PNE (es proposa una trobada pel 17 de gener) i tots els sindicats representatius de l’ensenyament (calendari mobilitzacions unitari).

La Federació de Moviments de Renovació pedagògica de Catalunya davant de la convocatòria de mobilització que han fet cinc organitzacions sindicals manifesta que “no compartim el seu objectiu (retirada de les Bases de la LEC) ni bona part de la seva argumentació, ni ens sembla afavoridora d’una dinàmica de diàleg.” La FMRP proposa obrir un debat respecte de la proposta del govern, en les mateixes condicions que anys enrere es va fer amb el MUCE, o almenys contribuir a elaborar una opinió col·lectiva i comuna amb les entitats signats del PNE, molt més representatives, encara, d’aquesta comunitat educativa catalana, i el grup més legitimat de tots per valorar si el document de Bases de la Llei s’ajusta o no al que vam signar en el Pacte. (D 14)

         Extractes d’alguns articles periodístics:
          ... con frecuencia, acostumbra a hacer una demostración de fuerza antes de ponerse a negociar. (...) .. han vuelto a aparecer algunos viejos fantasmas, bajo el miedo y el rechazo a una posible privatización encubierta. El viejo fantasma del nominalismo, del quedarse en las palabras y no bajar al contenido de las reformas, que tan conservadora ha hecho a una parte de la izquierda. Hay que acabar con el buenismo y el igualitarismo que lleva a pensar que todo el mundo vale para dirigir un centro escolar. (...) Pero, en cualquier caso, sindicatos, maestros y profesores deben entender que el diseño del modelo de gestión del sistema educativo público no es monopolio de ellos. Es de la sociedad en su conjunto. (Anton Costas, catedràtic de Política econòmica a la UB, El País, 19-2-2008).

Els sindicats del professorat ens convoquen a la vaga i no queden curts en els qualificatius (atac, privatització) sobre un document que no és ni tant sols un projecte de llei...(Toni Llobet, professor ex- delegat d’Educació a Barcelona, a Tribuna).

Fa anys que necessitem una llei per a l’educació a Catalunya. En la legislatura passada, ERC va fer un primer pas decisiu: el Pacte Nacional per a l’Educació. (...) Sorprèn que enmig del debat hi hagi qui vulgui forçar les coses i munti una vaga per imposar determinats punts de vista. I encara sorprèn més l’argumentari: privatització, desregulació de la funció docent.., ciant, a més, Anglaterra com a paradigma del que no funciona: La revista Temps d’Educació,  núm. 32 de la Universitat de Barcelona, porta un excel·lent article sobre <<L’educació al regna Unit>>, de H. Glennester, que desmenteix les afirmacions de certes instàncies sindicals. Potser ens aniria bé a tots plegats llegir i raonar una mica més i gesticular una mica menys. (Joan Badia, director general d’innovació, a TRIBUNA).

Les raons per la mobilització han seguit un guió molt ben estructurat per les cúpules sindicals. Primer convoquen la vaga per, tot seguit, afirmar que la  ausa era el malestar existent entre el professorat envers la redacció de les bases. Posteriorment anaen a predicar per les escoles amb l’objectiu de crear el caliu necessari per enfurismar la cleintela i, a manca de la redacció de la llei, elaboraren una lliure interpretació de les bases: privatització de l’educació, desplaçament forçós de mestres, directors cacics amb dret a cuixa, avaluacions inquisitorials del professorat, organització dictatorial del centre i unes quantes plagues més. (Josep Piferrer Puig, director d’escola pública, a El Punt, 21-2-2008. Baixat de http://aspepc.org.es(CMS/ )

Digui’m, senyor Maragall, i tots els altres consellers anteriors, i atots els ministres de Madrid, nosaltres què els hem fet? Els ho demano per favor, gairebé de genolls: deixin de remenar les coses si no volen que això al final es podreixi. Perquè entre els alumnes milhomes, els pares ignorants i covards, i els polítics manipuladors, més val que ho engeguem tot a rodar d’una vegada. (Josep Maria Uyà, a El Punt 23-01-2008).

No entenc l’autonomia de centre com una privatització de l’escola pública. (Susagna Rovira, presidenta de l’AMPA de l’Andersen de Vic, a El 9 Nou de 15-02-2008).

..el Conseller Maragall sosté que la llei catalana que s’està preparant hauria de reforçar la figura del mestre i hauria de donar més protagonisme als equips directius dels centres. Són dos propòsits raonables.(Francesc Codina, a El 9 Nou).

Privatitzar l’ensenyament públic ? Tal com estan escrites les bases, això és fals. (...) ..al nostre centre tenim una sèrie de professors que han fet les oposicions i que estan en pràctiques. Seria bo que aquestes persones, que s’han adherit al projecte, no se’ls dificultés la seva permanència en el centre.
Això és molt diferent d’insinuar que des de les direccions dels centres tinguem cap pretensió de seleccionar el professorat. (Ferran Crespo, director de l’IES Voltreganès, a El 9 Nou, 22-2-2008)

Per començar, el motiu principal invocat per justificar-la (la tan esbombada privatització de l’educació pública) resulta francament impossible de trobar al document elaborat per la conselleria o, si més no, a mi m’ho va ser després de llegir-lo i rellegir-lo.. (Sebastià Alzamora, a El Temps, 19-2-2008).

Si en el PNE només va quedar fora un dels sindicats dels majoritaris i la resta dels actors es varen avenir al pacte, avui l’escenari s’ha enrarit i amenaça amb dilapidar aquella herència. Partits, sindicats associacions de pares, moviments de renovació pedagògica, professionals, entitats de lleure... cada
una va pel seu cantó i contribueix a la confusió. I en aquest marc la vaga no és una bona noticia. Forçosament simplifica i enfronta. Barreja temes estratègics de país amb conjuntures electorals. Projecte una imatge del sindicalisme que subratlla els aspectes resistencialistes per damunt dels propositius. (...)
recuperem les bases del pacte nacional i avancem en la defensa d’una educació de qualitat i d’equitat pel país. El dia 15 pot ser un bon dia, un dia en  que es poden reconstruir ponts i complicitats. (Joan Subirats, catedràtic de ciència política a la UAB, El País, 9-2-2008).

 

         I ara què ?

         La mobilització del 14 de febrer ha estat un èxit, diu CCOO (informa, febrer 2008). En aquest informatiu es diu que “hem guanyat temps, la previsió inicial del Departament era que aquest mes de febrer comencés el debat parlamentari de la LEC. El primer efecte de la mobilització ha estat canviar el calendari i, per tant, guanyar temps. (..) Ara hem de guanyar la negociació i el debat en l’opinió pública”.

ASPEPC (http://www.aspepc.cat/ ) titula “CCOO i UGT trenquen la unitat del professorat i demanen negociar el dia següent de la vaga.”

Una reflexió simple ens ha de conduir a pensar que, en principi, el conseller no retirarà les bases. Entre altres raons perquè el propi Consell escolar de Catalunya ja ha emès informe preceptiu (no vinculant, és cert) al respecte. Aquest informe és del CEC, on hi són representats una bona part dels sindicats convocants de la vaga, entre altres entitats i actors de la comunitat educativa i de la societat.

Una altra reflexió, en la línia que senyalava Joan Subirats abans esmentada, ens porta a considerar com s’han evidenciat dues concepcions diferenciades d’entendre les relacions en el marc de la comunitat educativa. Algun sindicat, durant la vaga, en els seus comunicats, no ha deixat en molt bona consideració als firmants del Pacte Nacional per a l’Educació. Algun altre sindicat ha compromès les relacions polítiques d’ERC en el si del govern de Catalunya. (18)

D’una banda, el conseller convoca als firmants del PNE, on no hi ha ni USTEC, ni CGT, ni ASPEPC,  Aquests sindicats es veuen obligats, Maragall no dimitirà pas ni retirarà les bases, a seguir amb la seva estratègia del tot o res, però una nova convocatòria de vaga els podria deixar sols. CCOO està en una disjuntiva, necessita, de cara a la seva afiliació, obtenir una negociació laboral amb la conselleria; no poden entrar en una altra convocatòria de vaga, seguirien a l’ombra d’USTEC i representaria reconèixer que la estratègia d¡aquest sindicat era correcta. Pot ser que entre les direccions nacionals d’UGT i CCOO i les seves respectives federacions d’ensenyament hi hagi una visió diferent de què cal fer; aquelles estarien per una negociació quan les federacions s’han radicalitzat més, degut al temporal sindical que s’ha girat.

Des d’una visió pragmàtica, els sindicats firmants del Pacte Nacional per a l’Educació haurien d’acceptar el procés de seguiment d’aquest, deixar que els altres convocants de la vaga decideixin la seva estratègia i que sols s’enfrontin a la seva representativitat i responsabilitat. Si les aigües tornen a calmar-se, gairebé tots (la majoria més gran sí) poden coincidir en el marc unitari de la comunitat educativa i anar marcant els límits en el tràmit d’elaboració de la llei. Des del Consell Escolar de Catalunya quan hagi d’emetre el corresponent informe sobre el text articulat, des de les diferents opcions polítiques representades en el Parlament i, certament, si la distància entre el PNE i el text articulat definitiu fos tant gran, des del carrer amb mobilitzacions contra l’aprovació d’un text legal que conradís allò que la societat, majoritàriament, va acordar el març de 2006 en la firma del Pacte Nacional per a l’Educació.

Notes:

(1) Per als paràgrafs que segueixen he fet servir extractes literals dels programes electorals per a
les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003.

(2) “L’educació: un servei públic bàsic. 17 compromisos per governar Catalunya al costat de la
gent”. araMaragall. Abril 2003. www.psc.es

(3) Brecero, Francesc; La Vanguardia del 20/02/2008.

(4) ASPEPC-SPS es constitueix al gener de 2006, davant l’absència d’un sindicat fort i
pròpiament de la secundària pública, i és el resultat de la fusió dels dos sindicats. Veure
informació a http://secundaria.info/index

(5) Es pot trobar a www.ccoo.cat/ensenyament

(6) La negreta és meva.

(7) FAPAC, FAPAES, FMRP, CCOO, FETE-UGT, USTEC-STEs, AEP, AJEC, SE, CEPC.

(8)   El subratllat és meu.

(9) La negreta és meva.

(10)   El Pacte Nacional per a l’Educació es va firmar el 20 de març de 2006. Firmaren el President
de la Generalitat (Pasqual Maragall), la Consellera d’Educació (Marta Cid) i les següents
entitats o organitzacions: Agrupació Escolar Catalana (AEC), Agrupació Catalana de Municipis
(ACM), Associació de joves estudiants de Catalunya (AJEC), Associació Professional de
Serveis Educatius de Catalunya (APSEC), Col·legi de doctors i llicenciats de Catalunya, CCOO,
Confederació de Centres autònoms d’ensenyament de Catalunya, Confederació cristiana
d’associacions de pares i mares de Catalunya, Federació d’associacions de Pares d’alumnes
de Catalunya (FAPAC), Federació d’associacions de pares d’alumnes d’ensenyaments
secundaris (FAPAES), Federació d’associacions de pares d’escoles Lliures (FAPEL), Federació
Catalana d’associacions de pares d’alumnes d’educació especial (FECAPAEE-APS), Federació
catalana de centres d’ensenyament, federació de Moviments de renovació pedagògica
(FMRP), Federació de municipis de Catalunya (FMC), UGT, USOC.

(11)    La negreta és meva.

(12)    Faig servir D1, D2, D3.... per referir-me als documents que he anat guardant durant el període ara analitzat, emesos pels sindicats individualment o conjunta.

(13)    A l’escola dels meus fills,almenys, ens el varen fer arribar.

(14)    Els funcionaris no estan sotmesos a negociació col·lectiva, tal com s’entén en dret laboral. Els sosu dels funcionaris venen determinats pels pressupostos generals.

(15)  ESCUELA núm. 3.775 (180) de 7 de febrer de 2008.

(16)    Tot i no haver estat informats sobre el contingut, el número 89 del full fa una primera valoració el mateix mes de novembre.

(17)  El 9 Nou (1-2-2008). En una nota al final de l’article constata que han aparegut molts opinadors sobre el tema, “cap d’ells professor, que jo recordi”.

(18)    “Els republicans es van decantar en alguns aspectes pels arguments del col·lectiu docent, acusant Maragall de cometre errors de comunicació. El fet que preocupa en la seu d’ERC és que en vetlles electorals, al tripartit se li manifestin professionals de sectors bàsics..No s’ha d’oblidar tampoc la proximitat d’ERC al sindicat majoritari de docents, la USTEC, que els porta a aguantar una pressió notable en una situació de conflicte..La reflexió de Puigcercós es va centrar en que el col·lectiu de professors ha sofert una enorme pressió els darrers anys amb un sobreesforç degut a l’arribada d’una quantitat enorme d’immigració.” (La Vanguardia, 21-02- 2008)